En el present cas, una dona embarassada acudeix a un metge especialista pneumòleg del seu quadre mèdic de l’assegurança de sanitat privat, perquè presenta un quadre simptomàtic de tos persistent, amb molta expectoració sobretot en la nit, pèrdua de pes (fins i tot estant embarassada) i estats febrils entre altres símptomes. El metge especialista li prescriu antibiòtics, però aquests no aconsegueixen sanar a la pacient, qui va estar presentant aquests símptomes per més de 5 mesos. Ni els antibiòtics ni els antiasmàtics funcionaven.

Després de donar a llum, la pacient empitjora encara més, però en cap moment se li realitza una placa de tòrax, ni prova de Matoux, ni cultiu específic per a la detecció del bacil de la tuberculosi, si bé, aproximadament 20 dies després de donar a llum, el seu estat empitjora molt més i és atesa d’urgències en un Hospital de la xarxa de sanitat pública on li duen a terme la prova de la tuberculina, radiografia i TAC toràcic entre altres i li diagnostiquen tuberculosi. En aquest moment, es veu obligada a separar-se del seu bebè recentment va néixer i a estar ingressada per un mes per a rebre la primera part del tractament, el qual es completa al cap d’un mes i posteriorment va seguir un tractament ambulatori per uns quants mesos més.

Cal afegir, que no sols la pacient va sofrir més en el procés, sinó que també els seus familiars i amics van haver de sotmetre’s a tractaments preventius amb antibiòtics perquè en haver estat en contacte amb ella, podrien haver-se contagiat.

Davant aquesta situació, donis d’un punt de vista jurídica, el cas es planteja en la jurisdicció civil com a acció de reclamació civil extracontractual perquè el metge assignat era per la mútua privada, i per tant, no estem davant un cas propi de sanitat pública dilucidat en la jurisdicció contenciosa administrativa per la via de la reclamació patrimonial administrativa.

Per això, sobre la base de l’article 1902 del Codi Civil, calia acreditar diversos requisits perquè la reclamació prosperés, “El que per acció o omissió causa mal a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el mal causat”. Per tant, era necessari acreditar diversos punts, entre ells, el més clau en aquest cas: l’existència d’acció o omissió, o dit en altres paraules, l’existència de negligència mèdica.

Per a poder determinar aquesta qüestió, resulta indispensable fer ús del concepte de “lex artis ad hoc” que tal com defineix el Tribunal Suprem és una “norma de valoració” per a establir quina seria la forma d’actuació estàndard d’un professional davant una situació com la que es planteja. O, dit en altres paraules, per a determinar l’existència de culpa, caldria comparar el que va fer el facultatiu demandat amb el que hauria d’haver fet segons la normativa o estàndard d’aplicació d’altres facultatius especialistes en pneumologia davant una situació així.

En el present suposat, va quedar acreditat que els símptomes de pacient eren extremadament exagerats i que no presentava millora per més medicació que se li prescrivia i que a més molts símptomes eren compatibles amb un quadre de tuberculosi si bé mai se li va fer cap prova per a revisar si el que la pacient patia era tuberculosi. De fet, la defensa del facultatiu va tractar d’utilitzar com a pretext el que ella estigués embarassada i, per tant, no se li podia fer una radiografia de tòrax, però la veritat és que les proves de cultiu eren compatibles i no invasives en el seu estat de gestació.

Així doncs, l’aportació de protocols i informes mèdics va permetre acreditar que el metge especialista no va actuar com li era exigible segons els estàndards propis de la seva especialitat. De fet, quan la pacient va arribar a l’Hospital públic després de donar a llum i va exposar els seus símptomes, els metges li van dur a terme les proves davant una sospita directa de tuberculosi, la qual cosa va permetre trobar finalment el diagnòstic encertat.

Finalment, el facultatiu va resultar vençut i condemnat al pagament de la indemnització sol·licitada per la pacient en primera instància.

La indemnització es va calcular atenint als dies impeditius i dies no impeditius de sanació, i sobretot perquè havia patit més temps del necessari per al diagnòstic tardà de la malaltia, acusat pel fet d’haver de separar-se del seu bebè lactant nounada.

Posteriorment, va presentar recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial, però va resultar aquest recurs va ser desestimat i aquesta sentència va ser ratificada en segona instància.

Fonts oficials:

  • Sentència núm. 51/2017 Procediment Ordinari 609/2016-A Jutjat Primera Instància 5 Girona
  • Sentència núm. 326/2017 Rotllo Apel·lació Civil núm. 240/2017 Audiència Provincial de Girona Secció Segona.

Agraïments:

El relat ha estat resumit mantenint la privacitat de la nostra defensada a qui volem donar les gràcies per confiar en el nostre treball i permetem compartir-lo en el blog.